El problema més gran a què s’enfronta Catalunya és clarament la seva pèrdua identitat, molt més que la independència. Perquè pensem-hi una mica, si Catalunya s’independitzés demà al matí, tindríem els mateixos problemes d’individualisme, d’incivisme, de consumisme, de materialisme, de caiguda de la moral, de falta de pudor i dels valors morals en general. Mantindríem tot el còctel que afavoreix la nostra lenta però segura decadència i seguiríem en mans de polítics d’esquerres, recolzats per centristes i liberals que treballen per lagenda clarament globalista i multiculturalista de l’oligarquia internacional. Per tant en un país multiculturalista i sense valors morals, aquest país “independent” seria Catalunya, encara que tothom parli català? És clar que no, i de fet encara que faci mal dir-ho, no val culpar només els immigrants i estrangers, ja que molts autoproclamats catalans ni tan sols són culturalment catalans. Molts han perdut el sentit de la seva cultura, quan no escupen contra ella, (perquè gran part d’aquesta cultura està lligada a el cristianisme). Sigui Nadal, Setmana Santa, Sant Jordi o qualsevol festa local, de barri o cultura popular, els catalans han matat la seva pròpia identitat perquè han expulsat la religió catòlica de la seva vida. Avui tenim una curiosa barreja de americanització, de sud-americanització, influències africanes, musulmanes i fins i tot budistes-hinduistes, presents en la població blanca autòctona. Siguem clars, sense un retorn als valors cristians, realment no hi ha possibilitat de tornar a veure la Catalunya dels nostres avantpassats. Tanmateix, quan mirem la societat catalana, molt pocs en són conscients, fins i tot al camp dels patriotes on els nacionalistes estan lluny de la llei natural. Encara pitjor, els cercles catòlics són improductius perquè han estat devastats pel modernisme de Vaticà II. Per entendre com hi arribem, fem una breu mirada a la història.
La religió cristiana va arribar bastant aviat a l’Imperi Romà al primer segle després de Crist, gairebé poc després de Pentecosta. Els primers cristians arriben a la península ibèrica i evangelitzen els primers habitants. Ja en el tercer segle, Tarragona comença a tenir certa importància. Quan l’Imperi Romà d’Occident es va enfonsar, només el cristianisme es va mantenir dempeus. Va ser la religió que no només va defensar als pobles autòctons durant el caos sinó que a més, va aconseguir convertir els bàrbars, els visigots entre altres. Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el cristianisme va aconseguir establir-se gradualment als segles V-VII com la principal religió de la península, més entre les elits de l’aristocràcia que el poble.
Malauradament, la major part del territori s’organitza al voltant de tribus ètniques i els seus líders estan dividits, cosa que afavoreix la invasió i expansió dels musulmans, més aviat units. Així, durant gairebé dos segles, pràcticament tota la península va estar islamitzada fins al segle IX, quan els cristians van començar a contraatacar. Més tard, aquests musulmans començaran a dividir-se entre ells, mentre els cristians comencen a unir-se, en particular a Castella, Astúries, Navarra, Lleó i sobretot a la Marca Hispànica que esdevindrà els Comtats catalans. Allà cal veure que va ser la unió en la fe cristiana i, per descomptat, la identitat entorn als valors occidentals comuns i la cultura grecoromana, que afavorirà la Reconquista. Perquè les ètnies i els Regnes eren diferents, però tenien una fe i una cultura comuna. De fet, el suport dels francs de Carlemany va anar en aquesta direcció. La Reconquista va ser molt més que una guerra de religió o d’identitat, va ser una croada.
En la seva particular croada, els principals personatges històrics de Catalunya, començant per Guifre el Pelós, van fer la Reconquista sobre dos aspectes, la recatalanització de les terres ocupades pels invasors musulmans i la recristianització. Es trigaria massa a desenvolupar l’aspecte de constructors cristians dels comtes catalans però molts dels nostres monestirs, catedrals i esglésies, es van construir en aquell periode, a part dels castells. Aquesta infusió de cristianisme va assentar les bases de la cultura i la identitat catalana. Més tard les seves llavors van donar els seus fruits, que van donar lloc als fabulosos segles XI-XIII que marquen l’apogeu del poder català a la Mediterrània.
Malauradament la influència política de Catalunya i la Corona d’Aragó va disminuir a mesura que la dels castellans, els francesos, els austríacs i els anglesos va augmentar a Europa. El declivi de la sobirania catalana pot haver començat amb la dinastia Trastàmara, però, malgrat totes les aliances, guerres, canvi de dinasties i ocupacions, Catalunya manté la seva identitat, llengua i religió. No va ser fins al segle XIX després de la Revolució Francesa, la Revolució Industrial i les Guerres Carlines quan es va començar a veure un canvi antropològic en la societat. Ja hem parlat dels efectes de la revolució francesa, que és en realitat l’arribada d’una altra religió, la dels Drets Humans a costa del Catolicisme i dels drets de Déu. Així, a finals del segle XIX, Catalunya com molts països europeus, es va secularitzar i al segle XX la religió cristiana va quedar marginal, pràcticament relegada al domini privat, tot i encara popular fora de les grans ciutats. En aquest període, hi ha un moment d’incertesa ja que la burgesia occidental encara té un bon nivell, hem de ser honestos. És la Belle Epoque a França, l’època victoriana a Anglaterra o el Renaixement a Catalunya. El cristianisme es manté viu dins de la part conservadora de la societat que es decanta a la dreta malgrat els atacs de l’esquerra però arriben la Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevica que frenen el procès. La dreta catalana i espanyola són molt cristianes, mentre que l’esquerra és molt laica, fins i tot anticristiana, cosa que condueix a la guerra civil espanyola. La dreta espanyola, liderada per Franco i recolzada pels carlins i els feixistes, restablirà la llei cristiana durant un temps, però arribarà el Vaticà II, que és la reconciliació entre revolució i catolicisme. Així doncs, des dels anys 1960 vivim en aquesta societat pagana i liberal que poc a poc ha anat descristianitzant els esperits. Pitjor encara, la societat catalana ha expulsat tot el cristianisme de la societat i avui molts catalans obliden que el seu país va ser cristià durant més de 1000 anys.
Molts diran què fer? Diran que no es pot fer res que les coses han canviat. O diran: ja, i què? la religió ja no està de moda al segle XXI, hem evolucionat. Bé és normal, la gran majoria de catalans són progressistes i creien en el progrés continu. Tot i així, és possible que ja estem vivint la caiguda de l’Imperi Angloamericà i ja experimentem de nou invasions estrangeres. Avui, moltes persones estan encegades per aquesta societat materialista i sense valors morals, accentuada per la mala dieta, l’ambient pornogràfic present a tot arreu, el feminisme i l’homosexualització que porten a la desvirilització i redueix el seu instint de supervivència. Aquesta societat ens ha ensenyat a buscar l’èxit, la felicitat i el plaer a tota costa (de vegades fins i tot venent l’ànima al diable segons declaracions d’artistes i actors), però cada cop és més evident que tota aquesta glòria és efímera i no perdurarà en el temps. Moltes celebritats mantenen una felicitat de façana gràcies a operacions quirúrgiques, medicació, drogues i sexe sense amor. Tothom pot comprovar al seu voltant que el país és menys català, menys cristià i menys virtuós avui que ahir, i demà serà encara pitjor sense una tornada a la veritable religió que és el catolicisme. No veuen que tot això és possible per la manca de religió i valors. Perquè de valors, hi ha de tot, però siguem sincers, qui són els clergues de la religió pagana actualment? feministes lesbianes amb els cabells verds? És millor la moralitat d’una ONG contra l’homofòbia que la moral de Sant Pere i Sant Pius X? Siguem seriosos i no perdem el temps. Per a això, molts catalans descristianitzats hauran de renunciar a falsos ídols com el llibertarisme i el laïcisme i tornar a la religió dels seus pares.
En conclusió, convidem els cristians a practicar la seva fe més seriosament. Si no els agrada l’església modernista de Vaticà II, cosa que és molt comprensible, que busquin una parròquia de misses tradicionals o que demanin aquesta missa al seu sacerdot o bisbe, encara que Bergoglio no la vulgui. I els que no siguin cristians, que demanin el bateig, per ells mateixos i per als seus fills, si en tenen. Una part important de la gent ha de canviar cap a un estil de vida catòlic per esperar un canvi real a Catalunya.
"No és al catolicisme a qui li toca conciliar-se amb ningú; a les lleis, als costums, a les institucions modernes, toca reconciliar-se amb ell"
Fèlix Sardà i Salvany
